[Crítica] ALENA - Daniel di Grado, 2015 - LaZonaMuerta.com | Noticias de cine de terror independiente

Breaking

martes, 24 de noviembre de 2015

[Crítica] ALENA - Daniel di Grado, 2015


-DIRECTOR: Daniel di Grado
-GUIÓ: Kerstin Gezelius, Alexander Onofri, Daniel di Grado (Novela: Kim W. Andersson)
-ANY: 2015
-DURACIÓ: 83 min.
-PAÍS: Suècia
-MÚSICA: Karl Frid, Pär Frid
-FOTOGRAFIA: Simon Olsson
-REPARTIMENT: Helena Af Sandeberg, Johan Ehn, Ulrika Ellemark, Malin Persson, Marie Senghore, Fanny Klefelt, Rebecka Nyman
-PRODUCTORA: Silvio Entertainment / Sveriges Television (SVT) / Svenska Filminstitutet (SFI)







Aquelles persones que per desgràcia alguna vegada han patit l'assetjament escolar, saben perfectament que no és una cosa passatgera. El patiment dura el que decideixin els assetjadors, però no només això, el sentiment de culpabilitat per no haver estat capaç de plantar cara a la dificultat, a la humiliació, fins i tot per haver arribat a acceptar aquesta dinàmica tortuosa, és una cosa que es comporta el resta de la vida. Canviar de col·legi pot ser una solució temporal, però el bullying és una cosa que no entén de localitzacions, existeix en tots els instituts, i els motius són sempre els mateixos. L'objectiu ha de ser un: sobreviure a l'escola. I això mateix li passa a Alena, una noia adolescent que va patir l'assetjament escolar a causa de la seva orientació homosexual, arribant a viure tal terrible experiència que va culminar amb la mort en estranyes circumstàncies de la seva estimada Josefin, una altra noia adolescent. Després de la desagradable situació, Alena canvia d'institut, passant d'un públic a un privat i íntegre de noies, però allà l'assetjament tornarà a passar a través d'una noia rossa: la forta i popular Filippa. La diferència amb l'anterior institut està en el fet que la seva difunta i promesa Josefin ara la segueix a tot arreu com si es tractés d'un àngel de la guarda per així defensar-la de les situacions perilloses. Però tot es bolca quan Alena coneix Fabienne, una noia amb la qual s'acaben enamorant mútuament, propiciant així la gelosia de Josefin, alhora que aquesta s'inicia un bany de sang.

Des de Suècia va arribar Alena a Sitges en el que va ser el seu première mundial. Es tracta d'una pel·lícula dirigida per Daniel di Grado a partir d'una novel·la gràfica d'homònim títol (i que ja està editada per primera vegada a Espanya) que explica una història de drama escolar barrejant el gènere de terror, i que després de la seva projecció va aconseguir un dels aplaudiments més llargs -i merescuts- que servidor recorda a Sitges. De totes maneres cal matisar les coses perquè no tot són sempre llums, ja que Alena no és gens nova quant a argument i a més és molt previsible. En tot cas, malgrat ser una proposta bastant senzilla, al cap i a la fi és correcta, està ben escrita, millor interpretada, i el seu resultat és rodó, i davant d'això no hi ha discussió possible.

Insistint en el guió, la veritat és que la seva història basada en un personatge que pateix assetjament escolar i sobretot en com afronta aquesta situació, ja que va haver-hi una altra pel·lícula a Sitges que tracta el mateix tema, curiosament amb un argument bastant semblant, com és Some Kind of Hate. Alena, a diferència d'aquest altre film, no tendeix tant cap al fantàstic, el slasher, o fins i tot a un simple film de venjances, sinó més aviat cap a un territori més psicològic, més cap a l'anàlisi de l'origen de l'assetjament escolar, els sofriments de qui el pateix, de les seves dificultats a l'hora de viure-ho, de lluitar per sortir de l'espiral de desesperació, i per tant, tendeix més cap a l'anàlisi del perfil psicològic d'un personatge adolescent anomenat Alena que pateix aquesta situació d'assetjament. Aquesta desesperació és infosa per la mateixa Fabienne, ja que la controla, manipula, i li fa creure que mai no podrà confiar en ningú excepte en ella, és a dir, que Fabienne actua com a element repressor, com de "super-jo", tal com diria Sigmund Freud. L'actriu que interpreta Alena és una actriu adolescent d'escassa experiència en el món de cinema anomenada Amalia Holm, però aconsegueix amb solvència ser capaç de carregar-se tot el pes de la pel·lícula a l'esquena en el seu paper de noia desesperada, i la veritat és que la seva interpretació està de luxe.


(Alena)

Per tant, qui s'animi a veure Alena que oblidi possibles situacions extremes, venjances sanguinàries, o qualsevol element superficial de tall més visceral, encara que bé, no seré dolent i reconeixeré que sí que hi ha morts, hi ha sang i situacions perilloses, però insisteixo que qui busqui això a la pel·lícula sortirà decebut. Perquè Alena té bon pols narratiu, té un guió simple, però rodó, a què potser només se li pot objectar que peca d'una certa previsibilitat, però igualment, al cap i a la fi convenç, entreté i sobre genera mostres de bon fer davant i darrere de la càmera per part del seu director Daniel di Grau. Per a mi una agradable sorpresa, una manera d'explicar el bullying utilitzant el gènere de terror a força de metàfores, sense anar-se'n a la salvatge i de gènere, cosa que a hores d'ara ja està molt mastegat. 



 (Novela gráfica)

No hay comentarios:

Publicar un comentario