[Crítica] EL PÁRAMO - David Casademunt, 2021 - LaZonaMuerta.com | Noticias de cine de terror independiente

Breaking

martes, 12 de octubre de 2021

[Crítica] EL PÁRAMO - David Casademunt, 2021

 

-ANY: 2021

-DURACIÓ: 91 min.

-PAÍS: Catalunya

-DIRECCIÓ: David Casademunt

-GUIÓ: David Casademunt,Martí Lucas, Fran Menchón

-FOTOGRAFIA: Isaac Vila

-MÚSICA: Diego Navarro

-REPARTIMENT: Inma Cuesta, Roberto Álamo, Asier Flores

-PRODUCTORA: Rodar y Rodar, Netflix

 


 

 

 

Woow! Aquesta és la reacció que hem tingut després presenciar el debut al llargmetratge del director català David Casademunt. "El Páramo" es diu la pel·lícula, i és un western de terror contextualitzat en temps de postguerra al s. XIX, amb una família que intenta sobreviure en una terra aïllada i molt àrida, molt allunyada de la societat. Pare, mare i fill. Tots ells tenen clar que no han de sortir de la finca perquè a fora hi ha una criatura monstruosa que els assetja.


El Páramo té aires de conte gòtic sobre soledat i aïllament, i ens parla sobre el procés cap a la maduresa d'un nen que es veu obligat a fer-se gran a marxes forçades. La pel·lícula avança des de la perspectiva del nen, dels seus dubtes, temors, sospites, de tot allò que no entén i, molts cops, desitjaria no haver d'entendre. Estem davant d'un film de monstres en què el menys important és precisament això, el monstre.


Ara bé, no negarem que la idea es va esgotant a l'últim terç del metratge i el director opta per estirar-la com un xiclet. Les cartes feia estona que estaven sobre la taula, i creiem que es dedica excessiu metratge a una relació mare-fill cada cop més degradada. És un tram que es fa llarg, es queda com enrocat, i la poca presència del monstre a la pantalla no ajuda a amenitzar-ho.


Més enllà d'aquest detall narratiu, en temes tècnics no hi ha res a retreure. David Casademunt demostra en aquest film que ja és un veterà a l'ofici. Fer curtmetratges i videoclips en el passat li ha atorgat una experiència que aquí es palpa amb un gran treball de fotografia i música, però especialment fotografia. Aquest és un element fonamental a aquest film, ja que les sensacions del nen així com del procés cap a la bogaria de la mare van molt lligades al tipus de llum utilitzada a cada pla. Un exercici amb molt de sentit, cuidat al detall i sobretot efectiu.


I cal donar valor també la casa antiga, bruta i aïllada on viuen els protagonistes, situada en algun punt remot de Teruel. Tot plegat ens remet a l'estètica d'un western, i on tota la posada en escena es veu cuidada al detall i la música acompanya i és capaç d'emocionar.


Ara bé, res seria el mateix sense l'actriu Inma Cuesta, que està de Goya, i aquest xicot jovenet anomenat Asier Flores que sustenta el pes del film amb una solvència més que remarcable. I això que El Páramo fa evolucionar als personatges cap a una càrrega dramàtica molt important que els porta gairebé al límit, i tot es veu sempre creïble.


Quina grata sorpresa El Páramo, és magnífica! Un conte de terror sobre el procés cap a la maduresa i la por a perdre els éssers més estimats. El pla final de la pel·lícula és preciós, tot un poema que tanca de meravella un film gairebé rodó.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario