[Crítica] JACK THE ST. RIPPER - George Nevada, 2021 - LaZonaMuerta.com | Noticias de cine de terror independiente

Breaking

domingo, 14 de noviembre de 2021

[Crítica] JACK THE ST. RIPPER - George Nevada, 2021

 

-DIRECCIÓ: George Nevada

-GUIÓ: Domiziano Cristopharo

-ANY: 2021

-DURACIÓ: 80 min.

-PAÍS: Itàlia

-FOTOGRAFIA: Domiziano Cristopharo

-MÚSICA: Antony Coia

-REPARTIMENT: Chiara Pavoni, Mark Thompson-Ashworth, Cleverson Oliveira Rodrigues, Giorgio Agri, Gabrielle Bergère, Antony Ferry, Alexio Coen, Francesco Giannotti, Fabrizio Occhipinti, Frances Williams






Amb un simpàtic joc de paraules en el títol, George Nevada presenta el que és el seu tercer film. Es tracta d'un giallo amb una alta pulsió eròtica de temàtica gai i amb pinzellades de comèdia, que desenvolupa una història que té com a protagonistes els integrants d'una escola de dansa per a homes. D'un en un aniran morint a mans d'un assassí emmascarat.

Jack the St. Ripper té tota la iconografia del giallo, com és una història enrevessada plena de girs fins a arribar a un final impossible, a més dels típics guants de pell de l'assassí, la màscara, assassinats brutals, etc., però aquest decorat no deixa de ser això, un decorat. Perquè s'ha de dir sense tabús: Jack the St. Ripper és un desastre.

George Nevada s'aventura a realitzar un giallo amb format 4:3 i amb una imperfecció de la fotografia que remet al cinema de videoclub. Per què? Ho necessita? Queda cool? Podríem entendre-ho en un context argumental pretèrit, i malgrat que a la pel·lícula es veuen telèfons fixos i televisions de tub, la presència també de televisions planes i cotxes actuals trenca de ple aquesta immersió del públic a fa 3-4 dècades. Llavors, que algú m'expliqui aquesta decisió estilística del director, perquè tot plegat resulta més molest i confús que altra cosa.

Ara bé, com a broma la pel·lícula fins i tot té els seus moments. Insistim que es tracta d'un giallo còmic, i l'escena inicial plena d'erotisme gai i reforçada amb una música romàntica per acabar tallada per un acudit digne de Scary Movie resulta genial. La resta del metratge té un humor a mig camí entre l'excés de subtilesa i la poca fortuna, com un si fos un acudit sense gràcia.

Més enllà de l'humor, la pel·lícula té un nul sentit del suspens, però és que tampoc ajuden unes interpretacions amateurs amb més cos (i penis) que habilitats interpretatives. Només la presència de Chiara Pavoni (Ill: Final Contagium) sembla aportar professionalitat a la pel·lícula. A tot això també es deixen veure alguns assassinats, però el problema general del film és que a Nevada li costa extreure potència a les imatges, i només l'escena del martell a la boca aconsegueix impactar a l'espectador. De fet, impacta bastant.


Potser, de Jack the St. Ripper ens quedaríem amb la seva part més musical, ja que si més no les escenes de ball amb els actors removent el cul mentre es treuen la roba, doncs semblen distretes, però no deixen de ser un afegit poc rellevant a una trama en general ensopida.

Erotisme gai en aquest giallo més preocupat a fer lluir cossos d'homes amb titoles de tots els colors i mides que a treballar una trama que generi suspens i espectacle gore. No negarem que Jack the St. Ripper es deixa veure, i que té alguna escena divertida i impactant, però en general és un exercici on el talent destaca per la seva absència. Un exercici patètic.


No hay comentarios:

Publicar un comentario